A principis de l'edat moderna, les indulgències eren un negoci, a més d'una enganyifa. Les indulgències eren uns beneficis espirituals que, segons la doctrina oficial, permetien reduir el càstig temporal dels pecats, és a dir, el temps que una ànima havia de passar al purgatori abans d’accedir al cel. No eren un "perdó dels pecats", ja que això s'aconseguia amb la confessió, sinó una manera d’alleujar les conseqüències d’aquests pecats després de la mort. La manera més fàcil d'aconseguir les indulgències era comprant-les (li deien 'donatiu'). En aquests casos, el comprador rebia una mena de certificat. Esclar, els més adinerats no tenien problema amb això. Però els més pobres no ho tenien tan fàcil i eren víctimes de la por que els predicadors els induïa a sentir. Fins i tot alguns arribaven a endeutar-se per salvar les ànimes dels seus difunts.